“Es mirà l’edifici a peu d’escales. Imposava. Cap a la dreta una rècula
de finestres enreixades. Cap a l’esquerra, un magatzem i un estable d’on
treia el cap un borricot desnerit. El casalot era de pedra, un rocam que
no s’acabava mai, amb alguna heura agosarada que s’emparrava murs amunt.
Per tota ornamentació, un rellotge de sol i un penell que no parava de
giravoltar. Era un dia rúfol; el vent esbullava els cabells i
arremangava els vestits. Un mal dia per deixar de ser una nena. L’Anna
sospirà fons i sentí sobre les seves espatlles les mans dels seus pares.
N’havien parlat a fons cada vespre davant la llar durant gairebé un any.
Recordava la conversa amb el senyor mestre en sortir d’escola. Els havia
dit que la nena era brillant en els estudis, desperta i diligent com
ella sola, que quina llàstima desaprofitar tant de talent en les feines
de pagès massa d’hora. Però què hi podien fer? Només la terra tenien. I
el poc bestiar que havien recuperat un cop passaren els nacionals. I
encara sort, perquè la meitat del veïnat no tornà mai més al poble, uns
moriren en la guerra i d’altres van emigrar a la ciutat que els oferia
un futur millor, o això volien creure. Van aconseguir quatre gallines
arrossinades que maldaven per picar les sobralles i un parell de conills
que atipaven a base de cosconilles i alfals. I per a ells quedaven
quatre rosegons escrostonats per fer sopes, i una mica de verdura. Una
nit de tempesta algun malànima els va prendre les eines de llaurar i
havia costat déu i ajuda trobar-ne de noves. El pare de l’Anna n’havia
anat a rampinyar alguna a les cases properes, abandonades després de
l’èxode de la guerra.
— Fem bé, oi mare?
Els ulls de l’Anna eren grossos i foscos com dues cavernes, però
s’allargassaven per fitar de lluny. Sempre havien sospitat que la nena
necessitava ulleres, però no se les podien pas permetre.
— Encara hi som a temps…— respongué la mare mirant el seu marit.
— Ja n’hem parlat molt. És el millor per l’Anna.
La veu era decidida i l’Anna notà com li revifava la sang. Pujà les
escales a poc a poc, arrossegant el seu farcell, que ni una trista
barriola tenia. Hi havia posat quatre rampoines, una carta de la seva
germana petita, una nineta de taps de suro, uns mitjons de llana apedaçats.
— De roba ja te’n donaran allà — li havia dit la seva mare mentre ho
recollia tot — per això no has de patir.
— I el nom, mare? Me’l canviaran?
— Segurament, filla, ho fan amb totes — li havia contestat la seva
mare, resignada.
I ara era allà, al darrer graó, davant la immensa porta del convent. I
es sentí insignificant i vulnerable, i veié als seus pares com mai els
havia vist, servents esclaus de la misèria.
— Au, filla, truca…
La veu del seu pare era gairebé un prec. L’Anna picà amb els artells
suaument però els cops ressonaren en l’infinit.
— No filla, al timbre, que aquesta gent té llum — la veu de la mare,
sempre comprensiva, la feu rectificar.
Van sonar unes campanes llunyanes, potser en un pati o una cuina.
L’Anna s’imaginà una cort celestial de mongetes que corrien a obrir-li
l’entrada del paradís. Un minut i res.
— Insisteix — manà el pare. De nou les campanes dringaven en la
distància. A l’Anna li semblà veure una ombra darrere la finestra del
segon pis i una altra de fugissera darrera els merlets que coronaven
l’edifici. De sobte, cruixiren les frontisses i la porta s’obrí,
immensa. Una monja vella i escardalenca se la mirà de dalt a baix sense
obrir boca.
— Sóc l’Anna Torregrossa. Vinc a ingressar.
— Qui t’ha donat permís per parlar?
L’Anna, immòbil, no va saber què contestar.
— Són els teus pares aquells? — amb un cop de cap, la monja assenyalà
les dues persones que acompanyaven la nena. Per resposta, l’Anna
assentí i s’apartà per fer-les més visibles a ulls de la monja.
— És això tot el que porta? —  els cridà  assenyalant el farcell.
— Sí, germana, no té res més, voldríem haver aportat una mica de dot
però…
La monja aixecà la mà com si espolsés el vent.
—  No passa res, no passa res…doncs au, acomiada’t que tenim feina.
L’Anna, amb els ulls anegats, deixà caure el farcell i baixà les
escales per llençar-se al coll de la seva mare.
— Porta’t bé, filla, no els donis problemes — li aconsellava ella.
— Pensa que és una gran oportunitat. Aprofita-la — li deia el pare.
— I menja tot el que et donin.
— I sigues obedient.
— I escriu-nos de tant en tant.
— I resa per nosaltres.
L’Anna els estrenyia fort, fort. La llibertat s’esmunyia en aquella
abraçada.
— Au, maca, que no tenim tot el dia. Ja els has donat les gràcies?
Doncs vinga, cap a dins — digué la monja.
L’Anna recollí el farcell i es girà per veure els seus pares agafats
de la mà, a peu d’escala. Li van semblar més esquifits que mai. La porta
es tancà amb ressò de panys i forrellats. Després, la foscor més absoluta.”