“Es mirà l’edifici a peu d’escales. Imposava. Cap a la dreta una rècula de finestres enreixades. Cap a l’esquerra, un magatzem i un estable d’on treia el cap un borricot desnerit. El casalot era de pedra, un rocam que no s’acabava mai, amb alguna heura agosarada que s’emparrava murs amunt. Per tota ornamentació, un rellotge de sol i un penell que no parava de giravoltar. Era un dia rúfol; el vent esbullava els cabells i arremangava els vestits. Un mal dia per deixar de ser una nena. L’Anna sospirà fons i sentí sobre les seves espatlles les mans dels seus pares. N’havien parlat a fons cada vespre davant la llar…